Que fossis el guapo d’El último de la fila, és força qüestionable. En Manolo García era força més guapo que tu a mitjans anys 80, tot i que ara t’ha igualat. Ara bé, no hi ha persona sensata al món que no reconegui la teva poesia en pocs segons. Quan per l’altaveu se sent una veu nasal, una guitarra de fons i lletres surrealistes amb accent vigatà no hi ha dubte que allò és genuïnament teu. Ets el casament perfecte entre l’avantguarda surrealista catalana i la tradició de terra endins. Agafes la teva vida quotidiana de les comarques osonenques (Lluçanès inclòs) i la converteixes en música. Un Kul de Mandril o un parell de Burros els passes pel sedàs del teu cap i els transformes en pentagrames i tot de notes que el trepitgen. Segurament és aquesta capacitat la que ha fet que la gent et conegui i, sovint, et veneri.
El món és ple de Persones estranyes, que practiquen Hoquei sobre pedres, i que es passen el dia al bar tocant cançons del Cançoner electromagnètic quan haurien de ser a l’Acadèmia dels somnis. És per això que aquesta gent predica que LaTerra és plana, o que volen que Matem els dimarts i els divendres, res que no es pugui arreglar amb un Viatge a Montserrat acompanyat de l'Albert Pla.
En fi, jocs de paraules a part, avui és el teu aniversari, així que matarem aquesta breu dient... Per molts anys, Quimi!
I demà no us oblideu de felicitar... Pilar Rahola!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada