No trobarem a faltar el teu somriure

Estimats lectors –o lector–, depèn del dia. Durant els darrers cinc mesos hem felicitat diàriament personatges de l’star system que es feien grans. En aquest viatge ens ha tocat dedicar quatre ratlles a personatges il·lustres com Pasqual Maragall, Sergi López, Vicent Partal o Quimi Portet; figures desconegudes com David Davis o Cristina Marcos; però també hem citat rèmores de talla com Karmele Marchante, Maria de la Pau Janer o Risto Mejide, autèntics paràsits.

Avui és diferent. Qui es fa gran som nosaltres. Ja tenim una edat i unes obligacions que no ens permeten malgastar el temps actualitzant un bloc dedicat a famosos que no ens fan ni un maleït retwitt. Què us hem d’explicar, no? Ja sabeu que la felicitat, avui en dia, es mesura amb retwitts i nosaltres estem faltats de seguidors i popularitat. Així que, cap fred, cor calent... i a prendre pel sac. Ei, amb respecte, eh! Sempre des del respecte...

Ara podríem caure en algun tòpic de l’estil “tot té un final”, “res és per sempre”, “t’estimo, però com a amic” o “me n’he follat un altre, però pensava només en tu”. No ho farem. Ens ho estalviarem i ens direm adéu com si res. No ens trobarem a faltar gaire perquè la relació que hem tingut no ha estat ni prou llarga, ni prou apassionada. De fet, mai ens hem entès al llit. Érem incompatibles. Així que, molta sort i per molts anys a tots aquells que heu tingut el valor de fer una ullada al bloc. Punt i final.

Javier Cámara (44)

Els anys passen, i fixa’t si passen que tu ja en fas 44, i amb tot aquest temps encara ara ens preguntem com ha estat possible que arribessis on has arribat.

Com un noi d’un poble que ningú sap on cau i que en prou feines sabem pronunciar, un noi que va repetir COU i que va iniciar-se al teatre amb una companyia amb un nom tan ambiciós com Teatro Pobre, un noi el futur del qual estava escrit amb lletres de “Indústrias Ganaderas” o alguna cosa per l’estil ha acabat al capdamunt de la televisió i del cinema espanyol?

Com algú que es va fer famós encarnant el curt de gambals company del primer Torrente, algú que ha esdevingut el gay més cursi i marieta de la història del cinema o algú que en el seu moment era perfecte per ser l’home lleig, coix i barruer de Que se mueran los feos ha aconseguit que li oferissin papers com el d’un exquisit xef a Fuera de Carta o un advocat seriós i intel·ligent a la sèrie LEX?

 Com algú que és més calb que una bola de billar i més miop que un talp, algú que diu “me afecta un huevo” i “te sale como el culo” en les entrevistes als mitjans de comunicació hagi aconseguit transformar-se en un seductor elegant i refinat que fa onejar les melenes que no té i que fa caigudes d’ulls sempre darrere els vidres d’unes ulleres?

O, el que és pitjor de tot, com algú que admet treballar només 30 dies l’any i, a més a més, ser exigent amb els projectes on participa no és llançat a la foguera en els temps que corren?

Com carai t’ho has fet??? Si tens la clau de l’èxit en podries compartir alguns secrets, que nosaltres tot just ens hi posem ara i el tema pinta malament... De totes maneres, avui no és el dia de capficar-s’hi, que en fas 44 i són prou motiu per celebrar-los com toca! Per molts anys, Javier!

I demà no us oblideu de felicitar... Valentí Fusté i José Luís Garci!

Pep Guardiola (41)

Probablement ets la persona que més il·lusió em fa felicitar des que vam obrir el bloc. I això que també s’han fet grans Verónica Forqué, Melody o Loquillo (ai uix...). Avui fas 41 anys i tiraré de tòpic: el millor regal que ens pots fer és guanyar –una altra vegada– al Bernabeu. Els barcelonistes, però, potser preferiríem que ens regalessis la teva renovació abans que qualsevol títol o victòria. Al capdavall, sabem que una cosa va lligada amb l’altra.

La veritat és que ara mateix ets de llarg el referent del país. En un món que destaca per la mediocritat dels seus líders polítics, t’erigeixes com un referent de comportament i dialèctica impròpia de l’ésser humà. No només ets un bon orador sinó que, a més, apliques la teva doctrina amb fets. Tens fets i paraules, ets l’antítesi del PSC. Fins i tot jo, heterosexual de cap a peus fins que no es demostri el contrari, estaria disposat a compartir una vetllada romàntica amb tu. Sí, ho confesso, alguna vegada he notat una pressió al paquet quan et miro atentament mentre celebres un gol.

L’única taca negra que encara no he entès és per quin motiu vas haver de fer publicitat d’un banc de Sabadell –no diré el nom per no fer publicitat– que té el blau com a color corporatiu. No em diràs que et van finançar la hipoteca?

Sóc conscient que la pressió que aguantes cada dia és esgotadora i que els diners que et paguen per suportar-la no els necessites. És per això que el dia que decideixis plegar, encara que sigui demà mateix, ho entendré perfectament. Sense retrets. Allà on vagis, que tinguis molta sort! Gràcies per tot Pep, t’estimo moltíssim!

Per molts anys!

I demà no us oblideu de felicitar... l'actor Javier Cámara!

Marina Rossell (58)

Per nosaltres és realment un honor, Marina, poder-te felicitar el dia del teu 58è aniversari. Realment ho és. Perquè és la primera vegada en la història d’aquest bloc que felicitem algú que ha estat a tants llocs i tan importants i glamurosos: el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana de Barcelona, el Théâtre de la Ville de París, Festival Tenco de San Remo (Itàlia), Ciutat Juárez (Mèxic), Irak o els territoris palestins d’Israel.

També ets, de llarg, la que ha obtingut els premis més distingits i respectats de tots els famosillos que portem felicitant: que si la Creu de Sant Jordi, que si els Premis de la Música d’Espanya, que si Disc d’Or, que si membre Honorífica del Fòrum Iberoamericà de les Arts i, fins i tot, distingida com a Visitant Ilustre de la Ciutat de La Plata i Premi Ràdio 4 el 1988. Déu ni do quin palmarès!

Ara bé, si per alguna cosa estem orgullosos de poder parlar de tu avui és per haver dedicat íntegrament el teu últim projecte a retre un homenatge al mestre Moustaki, per qui tots tenim una grandiosa admiració. Per això i per haver compost una cançó tan fantàstica com La gallina, el 1979, una cançó que ha passat a la història per la seva profunditat i sobretot pel seu missatge, un retrat del caràcter genuí de les dones catalanes. La melodia, com la teva veu, és d’allò més exquisida. Això per no parlar de la lletra, que de ben segur que és teva, i que és el més inspirador que hem sentit en molt temps. Et deixem el link per si vols fer-li una última escoltada. Esperem que t'agradi... va amb molt d'amor! Per molts anys, Marina!

I demà no us oblideu de felicitar... un home sense adjectius: Pep Guardiola!

Àngel Llàcer (38)

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaau! Cridem tots! Visca el brogit, que diria el poeta. T’envolta una aura (real o postissa) d’histrionisme que fa que n’hi hagi que t’adorin i d’altres que no et puguin ni veure. Ara bé, adoració o rebuig a banda, causes impressió, saps captar l’atenció del públic, al qual intentes meravellar ja sigui cantant o interpretant un personatge qualsevol que se t’acaba d’acudir.

M’agradaria saber si als professors del Liceu Francès de Barcelona els causaves la mateixa impressió, o als de l’Institut del Teatre, però veient com reacciona la gent quan et veu, me’n puc fer una idea.

Des que vas començar amb això de la interpretació gairebé tot han estat aplaudiments. Premi Butaca als 24 anys, popularitat enorme a la televisió, i crítiques magnífiques als diversos espectacles que has dirigit. Més enllà de si agrades o no, és aquest magnetisme teu el que t’ha dut fins on ets, i gràcies a l’evolució del qual has anat creant un personatge força adorat al teu voltant.

Has anat evolucionant, millorant, perfeccionant coses, però n’hi ha d’altres que no han variat, com que t’enrabiïs quan t’interrompen per demanar-te un autògraf, una foto (o el que sigui que et demanin). Suposo que deu ser dur ser allà dalt, però això no et pot fer perdre l’imant que dus dins.

Ara que falta poc perquè marxis a fer televisió a l’estranger, et diem imantats: Moltes felicitats!

I demà no us oblideu de felicitar... Marina Rossell!

46+71 = 117

En comptades ocasions, hi ha persones que viuen moments estel•lars a la vida. N’hi ha que tenen sort, i passen de ser el veí del costat a convertir-se en una persona que tothom voldria tenir com a veïna, senzillament perquè s’ha fet famosa de la nit al dia. N’hi ha d’altres, la immensa majoria, que se saben moure, i arriben on arriben ja sigui a cops de colzes, o per desgast de genolls. Sigui com sigui, aquests que poden viure a les estrelles sempre, per sort o per desgràcia, cauen.


SORT

Tu, Maria de la Pau, vas fer una ascensió astrològica a mitjans dels 90. Publiques llibres que es venen, surts a la tele, tot són premis i fama. I la vida té moltes coses, tantes que amb ‘Coses de la vida’ comences a intimar amb el teu futur marit. Tot és joia fins el moment en què vas decidir fer costat a Jaume Matas. Anaves tant de bracet seu que vas renunciar al teu escó quan el corrupte balear se’n va anar als Estats Units. I aquí comença el declivi. Ja no ets la jove promesa, ara t’has posicionat, però no te-n’has sortit. Per molt premi Planeta (ehem...) que et donin no crec que tornis a ser el que eres.

 

'DESGRÀCIA' (amb matisos)

En canvi, tu, Pasqual, has fet una vida diferent. No ets tu qui t’has autoeliminat de la vida a les estrelles, sinó que et va trair (per dir-ho suaument) aquell que feia promeses al Palau Sant Jordi i que era darrere teu quan vas sortir al balcó de la Generalitat. Se’t recordarà per les olimpíades del 92, per la reflotació del PSC en un moment crític, i per ser el primer a desbancar els pujolistes. No et diré que senti llàstima perquè et fessin fora – bàsicament perquè no la sento – però sí que em sap greu que estiguis així.

Estrelles amunt, o estrelles avall, avui és el vostre aniversari, així que només ens queda dir-vos allò de... FELICITATS!

I dilluns, no us oblideu de felicitar... Àngel Llàcer!

Maverick Viñales (17)

Felicitats, per molts anys!! Ets l’enveja de tothom! Però no t’equivoquis. No t’envegem perquè corris a la velocitat de la llum damunt la moto, ni perquè amb només 17 anys ja siguis un pilot d’èxit. Tampoc perquè tinguis quatre victòries al palmarès ni perquè hagis aconseguit nou poles. Se’ns en fot que Paris Hilton sigui la teva cap i et pagui un sou cada mes a canvi de deixar-se retratar pels paparazzi. Tampoc ens sap greu que abans de començar una cursa l’hostessa de torn d’atributs considerables t’aguanti un paraigües perquè no t’enlluernis. Res de tot això.

El que realment ens meravella de la teva persona és el teu nom: MAVERICK. Només una persona amb aquesta anomenada és capaç d’acabar per sempre amb la vida de Chuck Norris. Per tant, si no et sap greu, ja t’estic gestionant un cameo a Walker, Texas Ranger perquè fotis un mastegot a aquest fantasma que el deixi sec per sempre més! Ets l’escollit, pistoler!! Si realment vols ser recordat, oblida’t de córrer. Passa a l’acció i acaba amb en Norris. Ell és el teu vertader adversari!

Per molts anys, Maverick!!




I demà no us descuideu de felicitar Pasqual Maragall i Maria de la Pau Janer!!