Vicent Partal (51)

El senyor A s’avorreix, típic d’un diumenge a la tarda de finals de novembre. Ja ha fet una ullada a totes les pel·lícules que li ofereixen els canals tradicionals. Òbviament no n’hi ha hagut cap que l’hagi convençut. Llibres? Se n’ha acabat un avui i no té ganes de començar-ne un altre. Els deu gigues de música l’avorreixen. Com matarà el temps? Cop d’ull ràpid a les estanteries del costat. Molta literatura d’èpoques passades (tipus ‘El paper de la dona a la Catalunya d’avui’ o ‘Diccionario de acción sindical’), material per a pasta de paper, excepte alguns volums, com ‘El blau de la senyera’, d’en Fuster (el valencià, no el de la ‘Cua de palla’).

Trenta-dues pàgines sobre l’origen i la falsedat del blau de la senyera valenciana. Li vénen al cap dos arquetips de valencians: els addictes a la festa i a la blavor de la senyera i, alhora, al del logotip d’un partit per desgràcia absolut, i l’addicte a les cançons ovidianes i a totes aquelles reencarnacions que s’hi assemblin. L’augment de les cavil·lacions arquetípiques és directament proporcional a la sensació d’ignorància que l’envaeix. 

“Com es pot ser tan reduccionista? Que no tenim un paio que escriu cada diumenge al diari que no necessita ni el blau ni obrir el pas per sobreviure? I aquell de l’editorial dels tres països i les quatre barres? Aquest també se surt del cànon. Ah! I com no! Aquell que des de fa quinze anys que fa un programa sobre noves tecnologies tampoc no respon a cap arquetip.

Aquest és un tio curiós, s’ho ha muntat bé. Quan internet encara no era més que una cosa que sonava lluny i a ciència ficció, aquest ja hi era. És un pioner del periodisme digital, també. Aquell portal seu està bé. Sempre amb aquell punt de vista que costa tant de trobar, o aquelles notícies que no surten a gaires llocs més. Quin paio!”.

Decidit, deixa el llibre on era i es posa a navegar. “Caram, avui és el seu aniversari! Felicitats, Vicent!"